Per a sorpresa de ningú, el que han fet a la Sala Beckett amb ‘Els encantats’ ha estat agafar un text i posar-lo sobre l’escenari elevant-lo, fent-lo més potent i memorable.
Bé, de fet sí que hi va haver qui es va sorprende d’això: en David Plana. L’autor del text de ‘Els encantats’ no només es va sorprende que algú volgués donar la millor interpretació de la seva obra sino que, de fet, no va dissimular gens en expressar el seu «estat de xoc». Ho va fer a la presentació de l’espectacle, després d’un acord en què la Beckett permetia, condescendent, que la directora Lucia del Greco pogués estrenar la seva visió a canvi de donar veu al desencís de l’autor. La cirereta damunt d’un tou de merda, si em pregunteu, perquè ja em direu quin volum de cagades i decisions questionables s’acumulen aquí.
L’estirabot del David Plana va animar la conversa teatral durant uns dies. Els més avorrits fins i tot plantejaven dos bàndols enfrontats. D’una banda, qui escriu textos teatrals amb la confiança i el dret a que no es toqui i una coma. Els autors anglosaxons ho fan, això. Hi ha papers i signatures, diuen. D’altra banda, qui construeix espectacles teatrals. Diferents autories (escenari, espai sonor, llums, vestuari, actuació…) que sumen visions personals per oferir una versió del text.
Jo sóc un simple espectador, que amb prou feines veu tot el que li agradaria. Cultura, la justa. Criteri, peculiar. Però fins i tot a mi aquesta discussió em sona superadíssima des de fa dècades. Sóc conscient de que la gent encara té problemes, a 2023, per entendre que cada peça cultural és, en sí mateixa, la visió d’un autor. Independentment de si adapta material existent, sigui novel·la, guió o text teatral. Aquests dies, sense anar més lluny, estem discutint si ‘The Last of Us’ és la millor adaptació d’un videojoc o si ‘The Little Mermaid’ en acció real ens destrueix la infantesa. Ens avorrim, certament.
I com jo sóc el primer que potser té massa temps lliure, vaig fer el que alguns implicats en la discussió sobre ‘Els encantats’ de la Beckett exigien als crítics: em vaig llegir el text abans d’anar al teatre. Tres temporades del club de lectura ‘Llegir el teatre’ del TNC han deixat la seva emprempta.
Incís: el David Plana lamentava que aquesta de la Beckett era la primera representació del seu text. Que ell no és un Russinyol mil cops versionat i sense possibilitat de dir la seva en el projecte. Que això de la Lucia del Greco era la manera en què el públic recordaria la seva obra. Doncs bé, el text està disponible no en una sino en dues edicions ben fàcils de trobar: la de Comanegra i la d’Arola Editors (en el seu volum de Teatre Reunit). Qui vulgui anar a la font i gaudir del text, deixant-se de romanços de teatre visual, ho té ben a l’abast.
‘Els encantats’, una opinió educada
Bé, spoiler, la meva opinió fonamentada en una lectura prèvia del text ja l’he donada en el primer paràgraf. La posada en escena de la Lucia del Greco i els equips que dirigeix eleva l’obra del David Plana. El pitjor de tot és que els canvis no són gens radicals. A efectes de tocar text, gairebé es redueixen a prescindir de l’epíleg i a retallar dues converses telefòniques. No em sembla l’apocalipsi dramatúrgic.
El conflicte, crec entendre, és de to. El David Plana es té per un autor d’humor negre. Ho diu ell i ho diu el Jordi Julià al pròleg del text. També diu que precisament ‘Els encantats’ rebaixa aquest humor. Humor sí, però poc. De debò que jo ja no sé cap on volem anar. Però m’aferro al concepte que aquesta vol ser una obra continuista amb l’humor negre marca de la casa, que gira cap el sarcasme. I, per tant, la fatalitat, foscor i mal rotllo en un sentit ample de la Lucia del Greco està fora de lloc. És com una perversió de la intenció autoral.
Problema: objectivament el text està ple de conceptes txunguíssims. Una unitat familiar de quatre (4) persones, on tres (3) acaben ingressades en institucions psiquiàtriques. Tots quatre (4) amb greus problemes d’amnèsia, perquè cada record compartit es respòn amb un «no m’enrecordava» en la millor línia d’una infanta d’Espanya. Escenes que remenen: sexe amb menors d’edat i una paia que va clavant burilles enceses a la gent perquè sí i apareix al final de l’obra com encarnació brutal del bosc que s’abraona sobre els personatges.
A l’hora d’aixecar el text, per exemple, és dificilíssim marcar la línia entre la impertinència ressentida del fill i la seva malaltia mental. Les seves sortides de to en el text original pretenen ser un alleujament còmic. Pero trobo que pots riure amb algú si tens clar que és un idiota descarat. No ho tinc tan clar si es tracta d’algú amb un problema mental. En aquest sentit, molt a favor de que s’hagin caigut del muntatge final les trucades de telèfon amb la nòvia russa model del pare. Si volem fer una obra pel Joan Pera, ens hi posem. Si no, no.
Conflicte generacional? La de l’obra sí. La d’autor i directora, potser també. Navalla d’Occam.
En David Plana fa servir la malaltia mental d’una manera estètica. Hi passa de puntetes. La filla està prou malament com per estar reclosa, però fa més la sensació que la institució psiquiàtrica és un simple escenari per obrir i tancar la trama. Poc més. El fill, ens diuen, està malament. Potser fins al gir final no copsem com. Però, en general, és un text de personatges que ens diuen que estan malament, no que ho estiguin. El pare de família es magreja amb una joveneta i tots els membres de la família acaben internats? Home… segur que li podem donar una volteta.
Vull entendre que la Lucia del Greco, més sensible a la preocupació actual per la salut mental, ha estirat d’aquest fil i ha fet més palesa la situació sobre l’escenari. Aquí és on prenen importància les escenes de teatre visual en què percebem el patiment de la Bruna, lligades a l’escenografia d’aquest estany d’un pam d’aigua on sembla que ens hi volguem ofegar tots els membres de la teatralitat barcelonina. (Al Santi Fontdevila, de l’Ara, el va decebre que no fos un bosc, mira tu).
De la mateixa manera, les converses familiars porten els diàlegs dels que està tan orgullós el David Plana a un nivell més inquietant de desconnexió i incomunicació amb un recurs tan efectiu i fàcil com fer que els intèrprets parlin mirant en direccions oposades. Bona idea? Sí. Radicalment destruint el to de l’obra? No fotem.
No deixar de resultarme irònic que en el seu discurs en rebre el premi Frederic Roda per ‘Els encantats’ el David Plana digués: «Nosaltres compartim, llengua, cultura i època amb els espectadors. Els podem parlar de tu a tu». No veig que sigui un problema que una directora comparteixi, al seu torn, codis comuns amb el públic explotant una comunió a escena.
Prou de comparar, no?
La polèmica em va fer llegir el text. L’experiència d’enfrontar text i espectacle m’ha fet escriure, al meu torn, aquest text. Si burxeu una mica en aquest blog veureu que feia molt que no escrivia. M’ha anat bé, al capdavall, aquesta discussió, a nivell personal. També us dic: l’interès en ‘Els encantats’ no rau només en tot el que s’ha escrit fora de l’escenari de la Beckett.
Què hagués passat si ningú hagués obert la capsa dels trons? Doncs que qui hagués anat a la Sala Beckett hauria trobat una obra estimulant, que t’agafa i no et deixa anar. On l’espai físic i ambiental de l’escenari s’uneix a les interpretacions dels actors per endinsar-nos en unes relacions malsanes i en el laberint de la salut mental. És a dir: la feina ben feta de diversos equips de professionals que aixequen un muntatge teatral.
Deja una respuesta