Confesso que sóc un espectador tímid, dels que se sent còmode darrere de la quarta paret. Els espectacles teatrals m’agraden immensos, excessius, perquè com més gran és el que passa a escena, més petit i més llunyà puc ser jo. M’aterroritza la possibilitat que, algun día, un intèrpret hipermotivat em pugi a l’escenari i jo no tingui ni punyetera idea del que espera de mí.
Per aquest motiu, ja vaig posar el cul al seient una mica inquiet pel fet d’entrar a la sala pràcticament ensopegant amb el cos de l’Oriol Pla, únic actor de ‘Ragazzo’. El que poc m’imaginava és que justament d’això va l’obra: de penetrar en la comoditat del públic i fer que es regiri en el seu seient.
En aquesta intenció s’entrelliguen dramaturgia i interpretació d’una manera especial.
D’una banda, el text de la Lali Álvarez, qui també es directora del muntatge. ‘Ragazzo’ és un monòleg vibrant, que durant hora i mitja llargues dibuixa amb gran efectivitat un protagonista carismàtic i ens endinsa en el clima prebèl·lic de la reunió del G8 a Gènova, el 2001. És, per tant, un relat des de l’interior de l’activisme que, pel meu gust, funciona millor com menys activista es mostra. Hi ha moments en què les consignes i explicacions resulten redundants en un context de rendició absoluta de l’espectador i, en certa manera, desmereixen el clima general de l’obra.
Potser si l’intèrpret de l’obra no fos tan excepcional farien més servei. Però. ¡Però! És literalment increïble el prodigi físic de l’Oriol Pla a escena. Els seus esclats d’hiperactivitat t’arrosseguen al centre del camp de batalla. Cada passa i cada salt se saben coreografiats al mil·límetre i, just per això, es perceben súper naturals. Però també té moments de subtilesa que fan que, o bé t’acostis a ell en sentir la seva rialla, o et sentis descobert si se t’acut tossir o fer cruixir la teva butaca.
No ets sents segur, a la teva butaca del Teatre Lliure, durant ‘Ragazzo’. No hi ha quarta paret. Però bé. Molt bé. Aquí, es tracta d’això.
Deja una respuesta